jueves, 25 de febrero de 2016

Ultramicrotomo
Per a l'observació amb detall de la ultraestructura cel·lular cal fer seccions molt primes, de l'ordre de nanòmetres, denominades ultrafines, i observar-les amb el microscopi electrònic de transmissió, la mostra es congela i es talla en una cambra refrigerada a molt baixes temperatures. Aquest últim és un mecanisme similar al vist per al criòstat. És un aparell que només es fa servir quan volem detectar amb microscòpia electrònica molècules que són danyades durant el procés d'inclusió.
Ultramicrotomo
El ultramicrotomo té un disseny de tall similar al micròtom de parafina de rotació, però molt més precís i sofisticat. Potser el sistema més delicat sigui el que fa avançar el bloc sobre la fulla ja que ha de fer a intervals de diversos nanòmetres. Actualment aquest sistema d'avanç és mecànic però en els ultramicrotomos més antics era per calor, que produïa dilatació de l'eix sobre el qual es subjectava la mostra. També té un sistema complet d'orientació de la mostra sobre la vora de la fulla perquè el pla de tall es pugui orientar perfectament a la superfície de la nostra mostra. En realitzar talls molt prims qualsevol vibració o canvi de temperatura afecta l'homogeneïtat del gruix del tall, per tant el ultramicrotomo s'ha de situar en una habitació on no hi hagi vibracions i mantenir-la a temperatura constant per evitar dilatacions del braç que porta la mostra, en la mesura del possible. A més, aquests aparells es col·loquen sobre taules especials per a disminuir les vibracions. Tots els ultramicrotomos actuals tenen un panell de control extern a l'aparell des d'on es controla electrònicament el procés de tall: inici de tall, gruix de la secció, velocitat de tall, finestra de tall, il·luminació de la mostra, etcètera.

Abans de realitzar el primer tall ultrafí d'una mostra, de la mateixa manera que passava amb els talls de parafina, cal retallar i desbastar el bloc per crear una piràmide truncada. Encara que tot aquest procés es pot fer a mà amb una fulla, se sol utilitzar un aparell anomenat piramitomo que llima i crea les cares de la piràmide amb un disposivo a manera de torn, a més de produir el escalabornat per obtenir la superfície de tall. Cal tenir en compte que aquest procés ha de ser precís perquè la superfície de tall ha de ser molt petita, al voltant d'uns 0,5 mm 2. Els costats de la superfície de tall han de ser similars als descrits per al tall en inclusions de parafina, dos costats han d'ésser paral·lels i un més gran que l'altre. Amb això ens assegurem que una nova seccián empenyerà a la prèvia de la vora de la fulla i que aconseguirem tires rectes de seccions. Abans de fer les seccions ultrafines es sol fer una secció semifina, de 0.5 o 1 micres per tenir una imatge de la mostra al microscopi òptic.

Ultramicrotomo fulla

Procés pel qual s'obté una fulla per fer talls en el ultramicrotom.
Les fulles emprades per fer seccions ultrafines són específiques per a aquest tipus d'aparells ja que han de tenir uns talls molt aguts. Les més comunament usades són de vidre especial i es otienen mitjançant uns aparells que mitjançant ratllades amb puntes de diamant i cops secs sobre barres de vidre són capaços de produir aquestes fulles. No obstant això, la millor qualitat de tall s'aconsegueix amb fulles amb tall de diamant, però són molta més cares. Tot i que els ultramicrotomos actuals tenen mecanismes de tall precisos, durant el procés de tall es poden obtenir seccions de diferent gruix. El gruix d'una secció ultrafina es coneix pel color que produeix el reflex de la llum sobre la seva superfície. Aquest color pot ser gris (menys de 60 nm), plata (60 a 90 nm), or pàl·lid (90 a 120 nm), or intens (120 a 150 nm), porpra (150-190 nm), etcètera.

Ultramicrotomo talls

Tall i recollida de seccions en una reixeta.
Les seccions ultrafines acabats d'obtenir queden surant sobre una bassa d'aigua que posseeix la pròpia fulla i no es recullen sobre portaobjectes sinó directament sobre suports de níquel o coure anomenats reixetes. Són discos circulars amb un enreixat de fils que deixen cavitats, les quals són de distino mida segons el tipus de reixeta, normalment des de 100 a diversos centenars de micres quadrades. Aquestes reixetes tenen l'avantatge que permeten una gran nitidesa de les imatges del teixit que ofereix el microscopi electrònic ja que els electrons només travessen la secció abans d'incidir sobre la pantalla de visualització. No obstant això, presenten el problema que la porció de secció que caigui sobre el fil de la reixeta quedarà ocult. Per això existeixen les "reixetes" de trau, que tenen una sola cavitat i prou gran com perquè hi càpiga un tall sencer. Òbviament és necessari aportar un suport perquè la secció no es coli per la cavitat. Aquest suport és normalment una membrana molt fina feta d'una substància anomenada formvar, la qual deixa passar els electrons i sosté a les seccions.
Ultramicrotomo cortes
Microtomo
Un microtomo es un instrumento de corte que permite obtener rebanadas muy finas de material(secciones),permiten la preparación de muestras para su observación en el microscopio óptico o en el electrónico de transmisión. Utilizan cuchillas de acero, vidrio o diamante, dependiendo del tipo de muestra que se esté cortado en lonjas y del grosor deseado de las secciones del corte.
Microtomo 1905

Las cuchillas de acero se utilizan para preparar secciones de tejidos blandos animales o vegetales para estudios en el contexto de la histología o de la industria como corcho, madera balsa y otros como arcillas húmedas, gelatinas densas, poliestireno expandido para microscopía de luz.
Las cuchillas de vidrio se utilizan para preparar secciones para microscopía de luz y para cortar secciones muy delgadas para microscopía electrónica.
Las cuchillas de diamante (de grado industrial) son utilizadas para cortar materiales duros como el hueso, los dientes y materia vegetal como, maderas duras, etc, tanto para microscopía de luz como para microscopía electrónica.

Características
Técnicas en el contexto de la histología, aunque más habitualmente, tales muestras de tejidos suelen ser tejidos con patologías, removidos previamente por biopsia, y se desea saber de cual patología se trata, con fines médicos. Los órdenes de sección de corte habituales en la microtomía son de 1 a 50 micras, pero varían según el tipo de muestra y según el microscopio en el que se desee observar la muestra.

Debido a que los tejidos blandos son imposibles de cortar de manera uniforme, se procede siempre a su endurecimiento. La forma de obtener este endurecimiento distingue los tres tipos principales de técnicas de microtomía:

Técnica histológica tradicional: los tejidos son endurecidos substituyendo el agua por parafina utilizando la técnica de infiltración y teñidos para aumentar la visibilidad de las estructuras celulares. Los cortes en esta técnica suelen tener un grosor entre 2 y 10 micrómetros. Esta técnica es lenta y laboriosa, requiriendo al menos de 15 o 16 horas para obtenerse una muestra válida para el corte.
Criosección: en esta técnica los tejidos son endurecidos por congelación. Esta técnica se utiliza para los tejidos que no soportan el proceso impuesto por la técnica histológica tradicional, o cuando se requiere de resultados inmediatos . Se usa una variante del micrótomo denominada criostato, alojado en una cámara de congelación, que puede alcanzar temperaturas de hasta -35 °C según el modelo. Se suele trabajar a temperaturas de entre -20 y -25 °C.
Microscopía electrónica: los tejidos son embebidos en resina epóxica y luego se utiliza un microtomo equipado con una hoja de vidrio o diamante para cortar secciones muy finas (típicamente de 60 a 100 nanómetros). Las secciones se tiñen y se examinan con un microscopio electrónico de transmisión. A menudo a este instrumento se lo denomina ultramicrotomo.
Microtomo Actual
El mètode científic
Què és el mètode científic?

És el procediment que els científics utilitzen per tractar d’explicar perquè passen les coses. A vegades ens trobem amb problemes que no sabem com respondre, aleshores podem aplicar el mètode científic.

El mètode científic es caracteritza per una sèrie de passos que podem resumir fàcilment de la següent manera:
1. Identifiquem el problema a resoldre.
2. Cerquem tota la informació possible que ens permeta resoldre’l.
3. Formulem el nostre problema en forma de pregunta i, a partir d’ell, la nostra hipòtesi de treball.
Per formular correctament un problema és interessant plantejar-lo com una pregunta del següent tipus:
P. ex. Afecta la concentració de greixos dels nutrients (A) al creixement d’una determinada espècie animal (B)?
Hipòtesi: Potser la concentració de greixos dels nutrients influeix sobre el creixement d’aquesta espècie.
“A” representa les variables independents, els factors que vols saber si afecten (o no) al que tu estudies. “B” és la variable dependent, el que tu estàs estudiant.
En el nostre exemple estudiem el creixement animal: és la nostra variable dependent. Volem contrastar si la concentració de greixos pot afectar el creixement: és la nostra variable independent.
4. Dissenyem un experiment que ens permeta contrastar la hipòtesi: descartar-la o no.
En el disseny de l’experiment hem de fer rèpliques, és a dir, utilitzar distints grups experimentals, per eliminar els efectes de l’atzar als nostres resultats. Tindrem un grup control, al que no fem cap modificació, que ens servirà per comparar els canvis ocorreguts en la resta de grups. Cal diferenciar clarament entre les variables dependent i independents. Aquestes últimes han de ser constants per a tots els grups experimentals, i variar sols d’una en una, per saber a quina variable són deguts els possibles canvis que trobem.
5. Interpretem les dades obtingudes i les relacionem amb la informació de què disposàvem. Sempre que puguem, representem els resultats en forma de taules o gràfics, que posteriorment analitzarem.
6. Arribem a una conclusió, que serà si podem rebutjar la nostra hipòtesi o no.
7. La nostra conclusió pot donar peu a nous problemes, i per tant a noves hipòtesis i noves investigacions.
La ciència és un mètode que ens porta a conclusions que són susceptibles de canviar. Quan trobem una explicació que s’ajusta a les observacions millor que les anteriors, aquestes seran ampliades, completades o substituïdes per la nova, i així successivament, de manera que en ciència no tenim “veritats absolutes”, sinó models en contínua revisió.

jueves, 18 de febrero de 2016

S’estudia per aprofundir en l’organització dels animals a través de l’estructura dels teixits, òrgans, sistemes i aparells que els formen.
• Els teixits són agrupacions de cèl·lules morfològicament afins especialitzades en la mateixa funció. Hi ha quatre teixits bàsics en els animals –epitelial, muscular, connectiu i nerviós. 
• Els òrgans són associacions de teixits amb funcions específiques que constitueixen parts netament     delimitades de organisme. Per exemple: el fetge, el cor o la melsa.
 • Els sistemes són associacions de teixits amb funcions específiques però sense formar una massa anatòmicament diferenciada. Per exemple, els sistemes nerviós i endocrí. 
• Els aparells són agrupacions d’òrgans i sistemes en unitats funcionals d’ordre superior. Per   exemple, l’aparell digestiu format per la llengua, l’esòfag, l’estómac, l’intestí, el fetge, el pàncrees exocrí i el recte. 
Teixits amb cèl·lules poc especialitzades
tipus
activitat
TEIXITS DE
REVESTIMENT
T. epitelial
Protecció
T. glandular
Secreció
TEIXITS
CONNECTIUS
T. Conjuntiu

Connexió
T. adipós
Reserva energètica
T. cartilaginós
Sosteniment flexible
T. ossi
Sosteniment rígid
Teixits amb cèl·lules
molt especialitzades

TEIXIT MUSCULAR
Llis

Contracció involuntària
Estriat
Contracció voluntària
Cardíac
Contracció del cor
TEIXIT NERVIÓS

Formació i transmissió de l'impuls nerviós
 teixit epitelial:
teixit glandular:
Teixit conjuntiu:
Teixit adipos:
Teixit cartilaginos: 
Teixit ossi:
Teixits musculars:
                             
Teixit nervios: